Poetes: Maria Mercè Marçal i el mar

Foto: Kirsti Abernethy

Sal oberta

Estranya companyia que m’abraces al punt més alt de l’alta solitud per on navego amb barques d’alegria    ullpresa d’heura. T’obres camí en un laberint de runa que l’aigua escala amb fletxes de tendresa. L’enforcall de la sal covarà en guerra    l’ou del creixent?

No sé on són els confins del viatge. La mar és el marjal on grano, oberta als tretze vents de la terra, amb el cos    florit de lluna. I hi cerco signes, alfabets d’arrels per confegir-te un nom que no t’escanyi. Per bastir-te una casa que no et segui    veles ni rems.

Cançó de fer camí

Vols venir a la meva barca?

-Hi ha violetes, a desdir!

anirem lluny sense recança

d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança

-i serem dues, serem tres.

Veniu, veniu, a la nostra barca,

les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços

-i serem quatre, serem cinc!-

i els nostres ulls, estels esparsos,

oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,

i amb núvols de cor trasbalsat.

Sí, serem vint, serem quaranta,

amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,

ens trobarem a plena mar.

Arreu s’escamparà la vida

com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada

serem cinc-centes, serem mil.

Perdrem el compte a la tombada.

Juntes farem nostra la nit.