Les garotes o eriçons de mar
L’animal que més ferides causa als que nedem prop del rocams del litoral és un dels més tranquils de tots… la garota, també coneguda com eriçó de mar, garoina o bogamarí. La garota pertany a la classe dels equinoderms (que tal i com el seu nom indica vol dir pell d’eriçó o recobert d’espines).
Aquests animals, que poden viure de quatre a vuit anys, tenen el cos dividit en cinc parts iguals, tot i que no ho podem observar a simple vista ja que aquesta organització afecta principalment a la disposició dels seus òrgans interns. Aquesta distribució pentagonal fa que pertanyin al mateix grup que les estrelles de mar.
De costums bàsicament nocturns, s'alimenten d’algues i fanerògames marines, utilitzant les seves cinc dents, potents i articulades, encara que no exclouen alguns invertebrats que puguin estar enganxats a les fulles que mengen. Els seus principals depredadors són les estrelles de mar, les llagostes, alguns cargols, i peixos com el sard, el déntol o la donzella.
Dins del grup dels eriçons hi ha moltes espècies diferents però la més comuna a Catalunya és la garota de roca (Paracentrotus lividus). Les seves punxes solen tenir una coloració verdosa, marró o violeta. Pot moure’s fins a un metre al dia, al voltant de la pedra on viu i té la capacitat d’excavar forats per viure-hi i protegir-se dels corrents. Quan és fora de la seva cavitat, s’emmascara amb conquilles, algues, pedres i altres restes que pugui trobar pel fons, per evitar una llum excessiva. No tolera gaire la calor, es mor si l'aigua sobrepassa els 25º de forma continuada.
La garota de roca és l’espècie més apreciada gastronòmicament i ens mengem les seves gònades. Tant els mascles com les femelles externament són iguals, els dos són comestibles però es diferencien perquè els òrgans reproductors dels mascles són més grocs i deixen anar un líquid blanc mentre que els de les femelles són més vermells i culinàriament molt més gustosos.
La seva recol·lecció està regulada. Només es poden agafar durant els mesos de tardor i hivern, en apnea a mà o amb una garotera tradicional. Està especialment prohibida la seva extracció d’abril a setembre que és quan es reprodueix. Per capturar garotes per a consum propi cal obtenir la llicència de pesca recreativa i es poden agafar com a màxim 150 garotes per persona i dia.
Aquest eriçó es pot confondre amb la garota negra (Arbacia lixula) però aquesta té més quantitat de punxes, les quals són més llargues i de color molt més fosc, i no té la capacitat de subjectar objectes per amagar-se de la llum, ni de fer forats a les roques.
Els eriçons s’han utilitzat molt en biologia i medicina, en estudis genètics avançats, per estudiar la fecundació externa. També serveixen com a bioindicadors, ja que tenen unes necessitats ecològiques molt concretes. Són un “tresor” més de la nostra estimadíssima mar Mediterrània.
Quan ens punxem amb un eriçó, les seves espines penetren molt fàcilment dins la pell. Per reduir el dolor es pot aplicar una solució de dos parts d'aigua tèbia i una de vinagre a la zona afectada. El vinagre és bàsicament àcid acètic que pot desfer el carbonat de calci de les espines. Per extreure les espines, podem fer servir unes pinces de punta estreta o una agulla, prèviament esterilitzades. Quan les punxes es trenquen dins la pell es pot aplicar una barreja d’essència de trementina (25gr), àcid salicílic (25gr) i lanolina (50gr). Llavors es taparà la ferida amb una gassa i amb un film plàstic per fer que sui la pell i la punxa surti sola. Si la ferida és al peu, el millor és aplicar el remei en el moment d’anar al llit, perquè el peu no tingui pressió i així es facilita l’expulsió de la punxa. Sònia Cervià
Fotos cedides per www.marenostrum.org i Jordi Sallent