El peix lluna

El peix lluna, també conegut com a “bot”, de nom científic “Mola mola”, mola moltíssim! El podem albirar fàcilment a l’estiu quan veiem una aleta grisa que sobresurt de l’aigua i que es mou d’un costat a l’altre.

El peix lluna rep el seu nom comú per tenir una coloració i forma similar a l’astre. Es diu que els pescadors que sortien a treballar, a alta mar de nit, els confonien amb el reflex de la lluna. Curiosament, el nom en anglès és “ocean sunfish” (peix sol oceànic).

El peix lluna té una pell gruixuda i de tons grisos, amb taques blanques per tot el cos que recorden als cràters de la lluna, i amb petites espines que li confereixen un tacte molt raspós tot i estar recoberta d’una substància mocosa. No té escates.

És el peix ossi més gran i pesat del món, amb un pes que pot arribar a uns 1.000 kg, i una alçada que pot superar els 3 m. Té una forma arrodonida i aplanada, i és de natació bastant lenta. L’aleta caudal té funció de timó, i connecta l’aleta dorsal amb l’anal. A diferència de la majoria de peixos, el peix lluna no té bufeta natatòria, un òrgan, que li permetria regular la flotabilitat augmentant o disminuint la quantitat de gas que conté, així doncs, per canviar la profunditat on es troba, ha de nedar activament.

Les seves dents s’han fusionat formant una mena de bec, amb unes mandíbules molt fortes que els permet trencar les estructures dures de les seves preses. La seva dieta consisteix majoritàriament en meduses i altres animals gelatinosos, però també s’alimenten de zooplàncton, crustacis, esponges, calamars o algues. En ser aliments amb pocs nutrients, n’han de menjar una gran quantitat per poder mantenir el seu pes, i és per això que a la primavera i l’estiu els trobem en aigües superficials buscant preses, per tant són una bona solució com a reguladors de la quantitat de meduses.

El peix lluna viu a quasi tots els mars temperats, habitualment en aigües profundes de fins a 800 m, però pugen periòdicament a la superfície per regular la seva temperatura tot prenent el Sol, alhora que es desparasiten saltant activament fora de l’aigua o amb ajuda d’aus marines, fins i tot s’apropen a les “estacions de neteja” prop de la costa, on algunes espècies de peixos s’alimenten dels seus paràsits.

Aquest peix figura al famós llibre de rècords Guinness com a vertebrat amb la posta més gran d'ous. Les femelles dipositen uns 300 milions d'ous de cop a finals d'estiu que són fertilitzats per fecundació externa. Els alevins tenen una morfologia d'estrella, amb unes espines molt grans comparades amb la seva mida corporal. El fet de fer una posta tan abundant és una estratègia reproductiva, ja que el peix lluna no té cura de la seva descendència i, tot i així, molt pocs alevins arribaran a l'edat fèrtil.

Per la seva gran mida, tenen molt pocs depredadors. Per aquesta raó, són peixos molt tranquils i, si anem amb cura, podrem observar-los una bona estona.

Alguns animals poden atacar aquests peixos, com els taurons, lleons marins o orques. Els alevins són presa de les tonyines vermelles i per això solen viure a aigües profundes, on la resta d’animals no solen baixar. Una característica curiosa és la mida del seu cervell, extremadament petit en comparació amb la seva mida.

El bot, està en regressió. La seva principal amenaça, com en la majoria d’espècies marines, és la captura per part dels humans: en aquest cas, per comercialitzar la seva pell i, sobretot, per la captura accidental a la pesca d’arrossegament. A la Unió Europea es considera delicte, tant la seva caça com la seva comercialització.

Altres perills són la gran presència de plàstics, ja que els confonen amb animals gelatinosos dels quals s’alimenten, i també els atropellaments per barques quan estan prenent el sol.

Text: Laia Arbossé, Miquel Pontes i Sònia Cervià © Fotos: Joan Barcia, Juan Carlos Diez i Miquel Pontes