Els nudibranquis són el grup més acolorit dels llimacs de mar, uns mol·luscs gasteròpodes que es caracteritzen per tenir un peu muscular que els permet desplaçar-se i que, a diferència dels cargols que tots coneixem, mai tenen conquilla en estat adult. Com el seu nom indica, els nudibranquis tenen les brànquies nues, a més d’unes formes i colors espectaculars que sovint els serveixen per camuflar-se amb l’entorn, o bé per advertir als possibles depredadors de la seva toxicitat o mal gust amb colors llampants.
Els seus ulls són molt petits i només capten canvis de llums, per això, fan servir altres òrgans per orientar-se en el seu entorn. Tenen tentacles sensorials al cap i sovint també a la part anterior del peu, que els ajuden a detectar el que els envolta.
Nemesignis banyulensis té uns llargs tentacles orals que l’ajuden a trobar el menjar i a moure’s pel fons marí. Els ulls només detecten llum i foscor, no pot “veure” amb ells.
Els nudibranquis també tenen unes “banyes” anomenades RINÒFORS, que els serveixen per detectar, mitjançant l’olfacte, el seu menjar o altres individus de la seva espècie per a reproduir-se.
Detall dels rinòfors de la vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata)
La gran majoria de nudibranquis són carnívors i els seus aliments preferits són esponges, cnidaris i briozous, tot i que n’hi ha que s’alimenten d’altres organismes, fins i tot d’altres nudibranquis.
Com que no tenen una conquilla protectora, per defensar-se dels seus depredadors, algunes espècies de nudibranquis presenten coloracions de camuflatge que els permeten passar desapercebuts en el medi, mentre que altres tenen substàncies tòxiques o urticants i ho anuncien amb colors ben llampants. Aquestes substàncies poden ser sintetitzades per l’animal, o bé adquirides del seu aliment, com és el cas del drac blau (Glaucus atlanticus), que es pot alimentar d’hidrozous colonials com les barquetes de Sant Pere (Velella velella) i de les caravel·les portugueses (Physalia physalis), de les quals obté i concentra els seus cnidocists (cèl·lules urticants), arribant a ser tant o més tòxiques que les de la pròpia caravel·la.
Amb els seus colors llampants, Felimida luteorosea ens diu que és tòxic o té mal gust.
Un dels nudibranquis més ben camuflats, Atalodoris neapolitana.
Dels dos tipus principals de nudibranquis, els doridacis tenen una BRÀNQUIA més o menys desenvolupada que els permet respirar.
Detall de la brànquia de Felimare picta
Els nudibranquis eolidacis no tenen una brànquia, sinó que disposen d’unes estructures anomenades CERATA (en singular CERA), què són com uns tentacles multifuncionals que, gràcies a la seva gran superfície, els permeten respirar, digerir els aliments (contenen diverticles de la glàndula digestiva) i defensar-se dels predadors, cosa que aconsegueixen amb uns òrgans que concentren cèl·lules urticants provinents del seu aliment i que els serviran de protecció, en un procés anomenat “cleptocnídia”.
Si es senten atacats poden expulsar aquestes cèl·lules urticants per defensar-se. Algunes espècies poden fins i tot desprendre’s dels cerata per escapar-se dels depredadors. Els cerata es regeneren ràpidament, en uns 15 dies tornen a tenir la mida original (segons l’espècie).
Trinchesia caerulea, un eolidaci típic, que té cerata dorsals.
Pel que fa a la reproducció, tots són ovípars i hermafrodites simultanis, és a dir, posseeixen òrgans sexuals masculins i femenins. Durant la còpula, els dos individus es col·loquen lateralment i intercanvien esperma de manera recíproca. Un cop fertilitzats mútuament, els dos poden dipositar les postes d’ous.
Còpula de dos Felimare tricolor
Aquestes postes solen ser en forma d’espirals, cintes gelatinoses o cordons enganxats a substrats dels que normalment s’alimenten. Els ous solen donar lloc a unes larves molt petites que viuran a l’aigua, anomenades vèligers, que aniran passant per diferents etapes de creixement fins a convertir-se, mitjançant metamorfosi, en els animals adults que coneixem.
Posta de Nemesignis banyulensis
Tot i que estan en constant descobriment, actualment es coneixen unes 3000 espècies a nivell mundial dins aquest ordre, de les quals a la Costa Brava en podem trobar unes 170.
Algunes de les espècies més fàcils de trobar són:
Vaqueta suïssa (Peltodoris atromaculata)
Té el cos blanc amb taques negres, com una vaca frisona. Pot fer fins a 12 cm. S’alimenta bàsicament de l’esponja Petrosia ficiformis. Quan se sent amenaçada, pot alliberar una substància blanca com a defensa.
Eolidaci de Banyuls (Nemesignis banyulensis)
És allargada, amb cerata de color taronja brillant. Viu només a la Mediterrània occidental i es comença a trobar per les costes atlàntiques d’Espanya. Té tentacles molt llargs per buscar aliment, i pot utilitzar cèl·lules urticants procedents de les seves preses com a defensa.
Flabelina de puntes liles (Flabellina affinis)
Els seus cerata poden canviar de tonalitat segons dieta el tipus d’aliment que ingereixi. No és rar trobar exemplars parasitats amb copèpodes, les postes dels quals, en forma de cordó blanc, són molt aparents en el dors del nudibranqui i entre els cerata.
Felimare tricolor (Felimare tricolor)
És molt vistosa, i els seus colors adverteixen de la seva toxicitat, en el que s’anomena “coloració aposemàtica”. Menja esponges del gènere Dysidea.
Cratena (Cratena peregrina)
Té el cos de color blanc i els cerata de color taronja i blaus molt llampants, així com una mena d’ulleres” de color taronja molt característiques. Menja hidrozous i n’aprofita les cèl·lules urticants per defensar-se. És molt habitual veure-la en grans quantitats quan hi ha molt aliment disponible i és molt fotogènica.
Janolus (Antiopella cristata)
De mida relativament gran, té els cerata molt prominents, que rodegen el cos com una corona i que son transparents però amb les puntes de color blau elèctric que simulen altres organismes urticants (tot i que no és urticant) en el que s’anomena “mimetisme”. Té un òrgan sensorial molt característic anomenat “carúncula” ubicat entre els rinòfors.
Dos llimacs marins que no pertanyen al grup dels nudibranquis, tot i que hom les classifica com a tals, són la Tylodina groga (Tylodina perversa), anomenada així perquè té una closca petita que es cargola cap a l’esquerra, a l’inrevés que la majoria de cargols marins, i la Llebre de mar (Aplysia fasciata), que no té cerata. Aquesta espècie és molt gran, pot arribar als 30 cm i, quan és molestada fuig nedant suaument amb els seus grans lòbuls laterals. Si se la molesta en excés, allibera una tinta porpra o lletosa amb propietats tòxiques per defensar-se.
És important que, si et trobes un nudibranqui, tinguis en compte aquestes directrius:
- No els toquis, ja que, a part que alguns són tòxics o urticants, també tenen una capa amb mucosa que els protegeix de patògens. Trencar o debilitar aquesta barrera por posar en perill la supervivència de l’animal.
- No els treguis de l’aigua. Es tracten d’animals que respiren amb l’intercanvi de gasos dissolts en un medi aquàtic i, per tant, necessiten el contacte amb l’aigua.
- No els molestis. Recordem que son animals que es troben al seu hàbitat natural, i on nosaltres som els “visitants”. Presentar una actitud poc respectuosa pot alterar el seu comportament, considerant-nos una amenaça, fins a tal punt de deixar de menjar i/o reproduir-se.
Els nudibranquis tenen una gran importància ecològica perquè són bioindicadors. La seva presència indica una bona qualitat de l’aigua i un ecosistema marí sa, ja que son depredadors molt específics que només viuen allà on viuen les espècies de que s’alimenten.
Si aquestes espècies desapareixen per efecte de la contaminació, la falta de nutrients o pels canvis ambientals (com ara el canvi climàtic), els nudibranquis també desapareixen.
Text: Laia Arbossé, Miquel Pontes i Sònia Cervià
© Fotos: Miquel Pontes
