Observem el primer pas concret d’aquest procés d’aprenentatge. La gran mestra de la contemplació és la natura. Amb ella comencem el nostre camí. Sortim a la natura i passegem-hi com de costum. Després, caminem cada vegada més lentament i aturem-nos.
Observem, per exemple, el mar. Deixem que el mar actuï sobre nosaltres. És possible que de sobte ens preguntem què hi ha més enllà de l’horitzó. És una pregunta que sorgeix de la ment, de la raó. Amb aquesta pregunta ens ubiquem al pla mental; ja no som a la percepció pura. Si ens n’adonem, tornem a la percepció. Deixem que el mar segueixi actuant sobre nosaltres. Pot ser que, imperceptiblement, passem a qüestionar-nos la mort dels mars i el seu estat de contaminació. Un altre cop som al pla mental. Tornem a la percepció.
Després, escoltem el so del mar. No per saber d’on ve o per què és infinit, sinó per deixar que la seva cançó actuï sobre nosaltres.
Observem una mica de sorra que hem agafat amb les mans. Ens aturem en la percepció. Quan ens distraiem, tornem a la percepció de la sorra. No ens hem de deixar seduir per la raó, perquè és fàcil que en sorgeixin preguntes com ara des de quan no estem atenent, per què no estem atenent i quin és el pensament que ens està distraient. Tot això no ens ha d’interessar. És important que la nostra atenció continuï centrada en la percepció.
El fet de distreure’ns no és greu. Així que ens n’adonem, tornem enrere sense reflexionar sobre quant de temps i per què ens hem distret. Amb la percepció també apareix una experiència totalment nova: no necessitem assolir res. La pressió per assolir eficàcia, per haver de fer alguna cosa, comporta por i angoixa. Amb la contemplació no necessitem assolir res. Estem alliberades de la pressió per ser eficaces.
Mantenim el contacte amb la natura. Podem mirar el cel blau, escoltar el vaivé de les onades, contemplar les gavines, admirar la bellesa d’una petxina, sentir el vent a la cara i percebre en nosaltres el moviment dels núvols.
Quan ens banyem al mar podem seguir obertes a la percepció pura: deixar que l’aigua ens embolcalli, sentir la frescor a la pell, surar mirant el cel o les profunditats, admirar la dansa aquàtica de la posidònia, deixar actuar els peixos en nosaltres.
Si de lluny sorgeix el soroll d’una barca, també el podem percebre. L’important és no voler jutjar ni canviar res, sinó assimilar-ho tot tal com se’ns manifesta.
També pot passar que ens avorrim. El tedi és un sentiment que podem observar. Com sento aquest avorriment? Aquesta pregunta pot dirigir la nostra atenció cap a l’interior i cap a la percepció del nostre tedi, situar-nos de nou en la percepció. Al cap d’una estona tornem a la percepció de la natura.
L’actitud contemplativa ens condueix cap a una calma increïble. Tot allò que és present pot ser present. No hem de canviar res. Ho deixem tot tal com està. Tampoc busquem coneixements i no observem: contemplem. On rau la diferència entre observar i contemplar? La contemplació és un acte desinteressat, l’observació cerca alguna cosa per a un mateix. Coneixem molt bé aquesta diferència. No demanaríem mai a la divinitat que ens observés. Però ens sentim felices quan ens contempla bondadosament. En la vida eterna no observarem la divinitat, sinó que viurem en la seva contemplació.
Adaptació de Xènia Ros d’un extracte del llibre Ejercicios de contemplación, de Franz Jalics, per convidar a la contemplació marina.
